MILLORAR LA REDACCIÓ AL BATXILLERAT

Passats els dies tensos del final del primer trimestre, en aquest interludi en què ja gairebé ens hem instal·lat, ens cal també trobar els moments per avançar.
Per pràcticar la diversitat de tipus de text que heu estudiat enguany i en cursos anteriors us convido a visitar un quadern virtual que us confirmarà el domini que ja teniu (és així, oi?). Si com és de preveure aquestes pantalles amb un nivell d'ESO les supereu amb facilitat, només cal que us atreviu a passar al nivell que heu de començar a tenir. El Centre de redacció de la UPF us facilita una clau d'accés de qualitat a una concepció actual de les tècniques de composició i us pot ajudar a elaborar textos acadèmics i jurídics.
Endavant amb la teca! Respecteu, però, sempre el principi clàssic de la moderació.

Una aproximació a la sociolingüística

Aviat a les nostres classes de batxillerat ens tocarà introduir-nos en algunes qüestions de sociolingüística que ens han de servir de guia per veure quina és la situació de la llengua catalana. Conèixer la realitat actual i els factors que afecten la vitalitat de la comunitat lingüística és decisiu perquè la ciutadania pugui prendre decisions que van en dos sentits: l'afirmació plena com a cultura europea o la dissolució pel camí de la submissió.
Si voleu posar a prova els vostres coneixements i aprendre amb un to lúdic sobre l'estat del català us convido a visitar la proposta elaborada per la Plataforma per la llengua.

Paisatges de la Ribera a Brooklyn

La feina s'acumula i algunes anotacions queden arxivades en l'apartat de tasques pendents fins que arriba el moment d'enllestir-les encara que sigui a corre-cuita o deixar-les abandonades en l'espai on s'acumulen malendreçats, adormits o en dissolució, els mots no dits.
Fa dies que volia felicitar els organitzadors i els assistents al III Seminari sobre patrimoni literari i territori celebrat a Móra d'Ebre i Benissanet. Hi va haver qualitat en les intervencions, passió de país, ciència, polèmiques enriquidores i retrobaments inesperats. Una setmana després, Benissanet ha tornat a ser punt de trobada. Dissabte s'hi va celebrar el XIII Premi d'assaig Artur Bladé i Desumvila que, en l'any del centenari del nostre memorialista, ha estat guanyat per un company de lletres, incansable, l'Emigdi Subirats i un jove exalumne de l'institut, Josep M. Saez.
Han estat dies de classes, literatura, paisatges i oli nou. I d'una altra bona notícia per a tots els que sentim i encara ens meravellem amb les nostres vores de l'Ebre: Dies d'agost
(2006) del director Marc Recha serà la peça clau d'una retrospectiva que l'Acadèmia de Música de Brooklyn dedicarà al cineasta català.
No sé ben bé com diu la sinopsi de la pel·lícula si els espais en què s'endinsen Marc i el seu germà David ens submergeixen en un paradís perdut. Els paisatges que retrobem en l'obra, situats en bona part al nord de la Ribera "on diuen que hi ha un lloc on ve gent de molt lluny a pescar un peix que té bigotis com un gat" més que en un paradís tòpic em fan pensar en aquells argonautes que recorren terres que encara no han estat domesticades en una postal i que tenen sentors de vida profunda.
Amb imatges diverses els millors escriptors de l'Ebre, com Recha en el seu film, d'una manera o altra ens remeten als orígens de la nostra civilització. Sebastià Juan Arbó ens fa viure unes terres que tenen la força d'un personatge tràgic, un delta devorador, primitiu, implacablement callat i amb ell ens arriben ressons d'Èsquil. Moncada em sembla homèric, exuberant, vital, narra l'odissea de l'Ebre; Andreu Carranza hi té un parentiu, potser alguns dels seus fragments ens fan pensar més aviat en la Il.líada. Bladé, lliga més amb Hesíode i Virgili. Vergés té una afinada veu d'humanista, que tempera la tragèdia i els herois.
Com ens parlen avui els paisatges de l'Ebre? Té encara sentit aquella visió romàntica que ens va deixar l'any 1839 A. von Goeben, aquell oficial alemany al servei de Cabrera?

L'enigma de les descripcions.

Per ampliar la història de Margarida i Ben Alí els alumnes del CV han començat a fer descripcions. La Mercedes ha estat una bona estona escrivint i ens n' ha deixades tres.
La tercera és un repte per a tots els alumnes de segon cicle. Us atreviu a continuar el joc de descoberta que ens proposa? Endevineu qui és l'alumna sense nom?. Si voleu podeu enviar altres descripcions de companys i companyes i descobrir si teniu habilitats de fisonomistes. Som-hi.

Margarida:


Aquella noia de mitjana estatura,treballadora i eixerida es deia Margarida.
La Margarida tenia disset anys.El seu pèl era d'un color tan negre com la nit i li brillaven com si fossin raig de sol tenyits de negre.També tenia els ulls més bonics de tota la regió, d'un color tan dolç com la mel i sempre portava les galtes com dos maduixots.
El color que més li agradava era el violeta, per aquesta raó sempre portava una cinta de seda d'aquest color lligada al cap.



Ben-Alí:


Tenia 19 anys i es deia Ben-Alí.Ell era un noi marroquí.
Els seus ulls eren d'un color verdós i era mulat de pell.Era un noi molt treballador,llest i li agradava molt parlar amb la seva estimada Margarida.
Quan tenia una mica de temps lliure li agradava jugar amb els seus germans petits i nedar en el riu.




DESCRIPCIÓ ENIGMÀTICA:

Ella és una noia molt tímida i gairebé mai parla.
El seu pèl és d'un color rosset, curt i normalment va amb el mateix pentinat tots els dies.
És més pàl·lida que una ploma, encara que de vegades la seva pell agafa vida.També és molt primeta i de mitjana estatura.
A mi em cau molt bé perquè és molt simpàtica i molt bona companya a classe.
Qui és?...

Noucentisme II. Pessoa, Catalunya i l'imperialisme

Continuo amb una altra acotació al voltant del noucentisme. A classe estem fent una aproximació al moviment a partir de la "verbalització" que en va fer Eugeni d'Ors: noucentisme, civilitat, imperialisme, classicisme, arbitrarisme.
Estem intentant analitzar aquests conceptes a partir d'arguments basats en la contextualització, la comparació per contrast o l'etimologia. Són estratègies d'anàlisi que intento posar de relleu i que ens ajuden, espero, a millorar la comprensió lectora, a comprendre la densitat dels mots i a veure com el sentit i el significat es construeixen en la interpretació que en fem. Llegir és també un exercici continuat de reflexió, aprendre no és només desxifrar paraules, és una experiència enriquidora que precisa de la implicació emocional i intel·lectual.

Una de les paraules que avui ens crida més l'atenció i en un sentit decididament negatiu és "imperialisme". No sempre ha estat interpretada igual. Us convido a llegir uns fragments del gran poeta Fernando Pessoa (per què els espanyols i també els catalans subordinats ignoren tan sovint la cultura portuguesa? Atabala la possibilitat, l'existència, d'una nació lliure a la península que no depengui del Km 0 madrileny?)

Escriu Pessoa cap allà al 1919-20 (parteixo de la traducció de J. Sala-Sanahuja) :
Des d'un punt de vista nacional i exclusivament nacional, Catalunya és una nació, un país, amb personalitat pròpia, tendències especials amb un idioma a part que les defineix, i una aspiració que les té com a objecte de desig.
[...] ¿Qui, de la posteritat, sabrà, tret que sigui només per saber-ho, que hi hagué català, que hi hagué provençal, o fins i tot que hi hagué holandès o qualsevol de les llengües escandinaves? Ningú. Sols les llengües dels pobles que creen imperi tenen dret al futur i, per tant, al present nacional.

LITERATURA POPULAR. ENTRE L'ORALITAT I L'ESCRIPTURA.

Rondalles, llegendes, contes de la vora el foc o a la llum d'un fanal al passeig del riu, poden ser una experiència interessant i profitosa. Us proposo de conèixer algunes de les històries de la nostra tradició més propera i us convido a viure, recrear i reinventar el fil d'una tradició que es descabdella des de temps remots.
Us transcric una de les narracions que circulen per la Ribera, una llegenda que em sembla prou interessant i que ens permetria anar de l'oralitat del text que presentem a fonts escrites que van servir per crear el text que, alhora, partien de veus antigues que volien sentir emocions i fer seu el món callat que els envoltava. Bé, ja veieu, els textos poden ser orals o escrits, antics o actuals, però allò que queda i ens conforma són les paraules. Us convido a estimar-les.

PER QUÈ ES DIU TORMO DE LA MARGARIDA

Quan jo devia tindre uns disset anys, tenia molta amistat amb un home que era molt vellet. Me contava coses que havia viscut en la seua vida. Un dia me va dir “T’haig de contar una història molt vella, que la gent ara ja no se’n recorda”:

Ja fa molt temps, quan lo poble era molt més petit i estava emmurallat, aquí a Tivissa, vivien cristians, però també moros. Quan arribava la nit, los moros havien d’anar als seus puestos que tenien per ells, separats del poble, i se dia la Marça de Dalt. Tothom treballava a la terra i la majoria eren bastant pobres.

Una família de classe mitjana tenia una filla molt maca i treballadora, se dia Margarida. En los moros hi havia una família pobra, però tenien un fill molt maco, que li dien Ben-Alí. Margarida i Ben-Alí es veien molt sovint i es van enamorar i ho van guardar en secret, fins que els veien passejar pel camí dels horts.

Als pobles petits, de seguida se saben les coses. Los pares de Margarida la van castigar. Fins que, quan se pensaven que ja no estava enamorada, la van tornar dixar sortir. Però los dos enamorats se van tornar a trobar i a enamorâ’s.

Margarida va tornar a ser castigada, però se va escapar i va anar a trobâ’s amb Ben Alí. Tothom la va buscar i una mora, al matí, los va trobar al peu del Tormo, lligats amb un mocador de seda, morts, però encara “sangrejants”. Margarida va ser enterrada on és ara la Baranova, al fossar. I Ben-Alí al cementeri dels moros.

Per això se diu el tormo de la Margarida.

Arxiu IES Julio Antonio. Treball G.Galimany, D. López, RM Casanova- Inf. Domènec Ripoll, Tivissa, 82 anys

Què us sembla la història? Us atreviu a fer-ne una versió més amplia?
1-Apa vinga conteu-nos que va passar en la trobada dels enamorats. Com van morir?
2- Coneixeu altres històries que s'assemblen a la dels amants riberencs? Si busqueu en la vostra memòria o feu una mica de recerca segur que en trobareu.

Noucentisme I. Caos i l'impuls de Prat de la Riba.

Aquest dies a les classes de segon de bat he/hem estat parlant del noucentisme. Vaig afirmar que si bé el període noucentista en un sentit estricte abraçava del 1906 al 1923, podíem considerar que la influència dels postulats d'aquell moviment, d'aquella "ideològica generació", havia arribat fins al tombant del segle, però que actualment època o moviment havien quedat arxivats com a referents del passat, enterrats en els acords tripartits.
Hores d'ara segurament no m'expressaria amb la convicció que vaig manifestar. En aquest moments de canvi ideològic o de reformulació o de desorientació, sembla que les referències implícites o explícites al noucentisme, a l'afirmació política d'Enric Prat de la Riba són a primer pla de l'actualitat.
Recordem el moviment de la Solidaritat Catalana i La nacionalitat catalana. Una època i una data, la del 1906 que, en un país com el nostre en què cada dia se celebra i ens recorden alguna efemèride, el poder ha silenciat. I ara llegim l'article de l'historiador Josep Maria Solé Sabaté publicat avui a El singulardigital

Caos? La culpa és nostra

Si no deleguessim els nostres vots en partits que estan hipotecats a Madrid altra cosa seria el cas que ens hauríen de fer des de les Espanyes. El 1898 després d’un dels desastres més importants de cap Estat en la història contemporània d’Europa, pèrdua de les restes de tot l’imperi colonial a Cuba , Puerto Rico i Filipines, els catalans- la majoria no eren ni pensaven en clau nacional-, van dir-se: “ Aquesta gent ens durà a a misèria”, referint-se els polítics espanyols.

Doncs ara estem en situació similar. Dependents d’ells els quals han progressat a uns nivells impensats fa 30 anys i nosaltres anem de mal borràs. Fa més de 100 anys que ens tenen a pa i aigua en tot, i malgrat governs dinàstics de liberals i conservadors, de Dictadures de Primo de Rivera o Franco, d’UCD quan la Transició o de 22 anys de govern PSOE o 8 de PP ens hem hagut de pagar les poques infraestructures dels trens que tenim o hem tingut fins les autopistes, i la resta que ens han atorgat les hem sufragat amb escreix nosaltres mateixos.

Què fer? Dir prou. Com? Nomes votar partits en clau nacional, ras i curt. El malament que al llarg de la història ha marcat les catastròfiques aliances amb partits o sindicats és un exemple prou evident que cal optar per partits propis i no per altres que en tenir el cul llogat mai disposen de la cadira quan volen.

Llegir el Tirant

Heu començat a llegir el Tirant. A classe estem parlant de l'amor i la guerra i entre els textos, les explicacions i els debats hi posem algun punt de distensió i humor. Ara, si voleu, us proposo que amplieu les vostres experiències literàries. Us dono dos blocs d'opcions:
1- Redacteu un text de reflexió sobre la relació del Tirant amb algun dels temes següents: amor, guerra, tradició literària
2- Realitzeu alguna activitat creativa a partir de la lectura de l'obra: auca, composició musical, guió...

Per tenir més informació sobre el llibre us anoto algunes adreces:

http://w3.bcn.es/fitxers/educacio/tirant.841.pdf

http://www.lluisvives.com/bib_obra/Tirant/
http://www.uoc.edu/humfil/digithum/digithum2/catala/Art_Carre/tirant/index.htm

Ritmes diferents

Per explicar les vostres històries personals heu anat confeccionant arbres genealògics i en alguns casos heu descobert coses que desconeixíeu dels vostres avantpassats, esteu fent entrades al nostre mapa a tagzania i aneu redactant la vostra història familiar. Porteu ritmes diferents i tots ens hem d'adequar a les capacitats d'avançar de cadascú.
A mesura que tingueu enllestida la feina podeu fer dos noves activitats:
1- Localitzeu en els textos de Jesús Moncada els diversos recursos lingüístics que utilitza en les descripcions. Marqueu els noms i els complements que els acompanyen. Ara reescriviu els textos canviant els complements (podeu escriure adjectius amb algun grau d'antonímia, podeu canviar l'estructura sintàctica i en lloc de l'adjectiu incloure una subordinada, podeu si us atreviu alternar metàfores i comparacions)
2- Organitzeu-vos en grups, repartiu-vos la feina i busqueu informació sobre els autors que hem començat a conèixer: Artur Bladé i Desumvila i Jesús Moncada. Per fer-ho podeu consultar: Lletra. L'espai virtual de la literatura catalana.. Per fer-ne una síntesi i preparar l'exposició que fareu us proposo que utilitzeu la següent graella:

AUTOR: dades biogràfiques






OBRES (classificades per gèneres. Cal anotar la data de publicació)




CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LES OBRES




VALORACIONS I ALTRES COMENTARIS que n’han fet els especialistes.

Històries de vida

Aquest matí a classe hem resseguit l'Ebre. Riu amunt des de Móra hem fet cap a Mequinensa. El viatge m'ha donat peu a parlar de Moncada i a llegir el primer fragment proposat. Us heu quedat amb la referència final: el cordó umbilical.
El fet que el protagonista de la novel·la de Moncada es trobi unit al seu poble i al seu paisatge ens ha portat a parlar dels lligams afectius que tenim amb els nostres orígens, amb el que sentim com el nostre primer patrimoni. Perquè puguem aprofundir en aquestes qüestions i en definitiva anar aprenent i compartint les nostres experiències us proposo fer una activitat que adapto d'un altre edubloc: bloc de lengua.
Què us sembla l'acompanyament musical que us he posat? Podríeu trobar música o imatges per il·lustrar les vostres històries de vida?

Camins de Moncada

Benvolgut alumnat de 4t i convidats esporàdics. Aquesta setmana us convido a llegir uns fragments de Jesús Moncada. Els llegirem en veu alta, començarem a navegar pel riu i pel temps i, després, anirem comentant, anotant preguntes i suggeriments que potser ens portaran cap als nostres camins interiors. Som-hi amb uns retalls de La galeria de les estàtues:

La pujada al solanar era la culminació del retrobament amb la casa i la vila. Les visions fragmentàries, albirades per finestres i balcons, s’imbricaven de cop, des de la porxada oberta als quatre vents, en una panoràmica general de Mequinensa, gitada al vessant de la Serra del Castell, a la vora dels dos rius, el Segre i l’Ebre, que confluïen a frec de les cases. El Dalmau no es cansava de contemplar els cavallons de les teulades. Des d’allí podia establir els límits dels successius cercles concèntrics que havien anat ampliant el món de la infància, lligats íntimament als mots necessaris per designar les noves coses: paraules per a la gent, els animals, la terra. Paraules severes, fosques, per a les mines; acolorides, fascinants, per al riu, els molls, els vaixells. El col·legi, Torrelloba, l’havien separat brutalment de la vila i de la terra, i només al final de cada retrobament amb el casal, des de les baranes de fusta del solanar, s’hi sentia lligat de nou per un cordó umbilical invisible. (p.68)

----------------- ..................................... .......................................

Quan van traslladar-se a Vilacorba, abandonaven una Mequinensa on l’estiu no volia marcir-se; les últimes garbinades, blaves i espesses, encara pujaven per l’Ebre, deixaven olors i murmuris de la mar llunyana a les veles dels llaüts. En canvi, entre els immensos rostollars de l’altiplà – ors enlluernadors, sienes torrades- ja alenava el preludi d’una tardor efímera. ( p. 90)

........................... ....................................... ..............................................

Va endinsar-se suament en el record: sentia com la piragua lliscava dins l’ombra tremolosa que el pont projectava sobre el riu; l’Ebre, un espill encegador al sol de la tarda de juny, s’hi tornava verd obscur. Va alentir la bogada, deixà que l’ombra li acaronés la pell encesa. Allí, el riu era molt profund. Sota la lleugera embarcació, endevinava el pàlpit de les aigües, l’estremidora nit del fons [...] Al moll de la mina Previsió carregaven un llaüt de lignit: quan hi abocaven un vagó de mineral, un núvol de pols ocultava la nau, que s’enfonsava una mica més a les aigües tèrboles de l’embarcador. Li arribaven veus dels peons de la mina, dels llaüters, el rodar dels vagons sobre les vies lluentes entre la terra negrosa. Quan sortí de la zona d’ombra, hagué d’abaixar-se encara més l’ala del barret de palla per evitar l’enlluernament del sol. Travessà el corrent en diagonal buscant l’ombra dels àlbers i dels pollancres de la vora dreta. [...] A Mequinensa retrobava el seu riu, amb veles de llaüts i premonicions de mar. (p. 210-211)

Alumnes- professors.

Aquests dies, remenant vells papers, he trobat unes notes de dietari de 1995. M'hi he retrobat. I aquelles ratlles, avui, em fan veure amb una mica més de claredat com el magisteri ha de comportar coneixements teòrics i un saber pràctic. Estudi i experiència, és clar que sí. Però, també i potser sobretot, per aconseguir una comunicació educativa, ha d'incorporar les dimensions personals.
Aquestes paraules que ara us descobreixo volen ser una porta suggerent als nostres mons interiors, els que ens conformen, més enllà de l'acumulació d'informació i dels sorolls quotidians:
Diumenge, 19. "Sant Josep va a buscar foc. Va a buscar foc i no en trobe..." A València fan falles i mentrestant els treballs i exàmens sobre la taula se m'acumulen com una babel de grafies i taques, de paraules i pensaments apressats d'adolescents que somnien en viatges a Itàlia i tardes allargassades d'estiu.
Em recordo, ingenu i revoltat, empaitant llunes tèbies vora la Lord Nelson i els ulls abocats a un demà, que era alhora llunyà i tangible. Llegíem Marcuse i García Márquez i no havíem sentit ni parlar de Josep Carner.
Com són avui els nostres adolescents? Aquests nois i noies que omplim de paraules i d'engrunes de les veritats que encara busquem? En unes notes d'expedient anem gravant les línies dels seus destins, encara incerts, oberts a un futur que intuïm a les palpentes.

Espais literaris ebrencs

Si voleu conèixer la literatura que es fa a l'Ebre, estar al dia i a més participar en algun concurs us animo a visitar els blocs de dos infatigables: Emigdi Subirats (consulteu l'anotació del dissabte 22 de setembre) i Jesús Maria Tibau

Tagzania

Tagzania: xeic

Acabo d'entrar al món de Tagzania. És una eina que ens ofereix moltes possibilitats. He fet una primera entrada i he situat en el mapa (en unes coordenades no precises perquè ningú pugui saber el lloc exacte en la seua inexistència) el mas del Xop. Us animo a conèixer l'aplicació informàtica i a descobrir el secret del mas en la confluència de l'Ebre i el Matarranya.

Del constructivisme esdevingut precepte, a l'altra riba.

Us transcric dos fragments, un de curt - contundent- i una altre més extens, de l'informàtic i psicòleg cognitiu Roger Schank. Si us interessa el que diu us remeto a la font de referència: Brockman, J, (ed.) (2000) La tercera cultura. Más allá de la revolución científica. Barcelona. Tusquets. Potser comença a ser hora que ens desempalleguem de la pluja àcida de l'aplicació mecanicista del constructivisme que ens van imposar amb la reforma.

1- Informació és sorpresa.
2- Un dels temes que més m'interessen en aquest moment és el de l'educació. Vull esbrinar com es pot reformar el sistema educatiu. Un camí és fixar-se en com aprèn la gent, com funcionen ara mateix les escoles i veure si hi ha alguna confluència. [...]
El que es fa a les escoles d'ensenyament mitjà o als col·legis és antiaprenentatge. [...]
Crec que els plans d'estudi no haurien d'existir. El que els xiquets haurien de fer és guiar-se pels seus interessos, amb un conseller educatiu que respongui a les seues preguntes i els orienti cap als temes que es derivin d'aquest interès inicial. Partim d'on partim, podem arribar a qualsevol lloc de forma natural. El problema és que a les escoles tothom ha de ajustar-se a un pla: cal aprendre això un dia i allò un altre [...]
A molts mestres els espanten les preguntes. I encara que és obvi que als bons mestres els agrada que els facin bones preguntes, la demografia fa impossible contestar-les totes. Aquí és on els ordinadors tenen alguna cosa que poden aportar. Cal un ensenyament personalitzat...

Visió de l'Ebre català

La M.M., del crèdit de 4t, ha indicat com a primer element del nostre patrimoni el riu Ebre. Déu n'hi do si en té de patrimoni el riu: natura, història, llegendes..., treballs, records íntims, festes populars... En certa mesura el riu és l'eix del nostre patrimoni. I com hem quedat que volem aprendre amb el nostre patrimoni us proposo de llegir i treballar aquests fragments de l'escriptor Artur Bladé i Desumvila, que ens aproxima al paisatge i als pobles de l'Ebre català.

Entre els paisatges ebrencs, és a dir, propers al curs del riu, n'hi almenys quatre de ben diferenciats: les ribes planeres vora les quals hi ha conreus d'hortes i vinyes, els estrets abruptes on el riu passa encaixonat, el paisatge dels canals a partir de l'assut de Xerta i finalment, l'ampla planura del Delta. Podríem afegir-hi la perspectiva que ofereix de quatre o cinc anys ençà, la presa de Riba-roja [...] És aigues avall de Mequinensa, immediatament després de Faió, que l'Ebre (portant ja tot el cabal del Segre) entra a Catalunya. S'ha dit que fins aleshores, des del moment de la seva naixença, el riu s'encamina decididament vers l'Est cercant la nostra terra amb un amor tenaç, però que tan aviat com hi arriba, comença a fer giragonses com si, embadalit amb el paisatge que ell mateix crea, retardés l'hora de perdre's en la mar (Visió de l'Ebre català p. 14-15)

Un cop feta la lectura en veu alta us proposo diverses activitats:
1- Busqueu al diccionari les paraules que no enteneu, comenteu si cal amb els companys paraules i frases per acabar de captar el sentit del text, i feu una llista del vocabulari que heu après.
2- Confeccioneu un mapa del recorregut de l'Ebre. Apunteu-hi les principals poblacions i els afluents que hi desemboquen.
3- Què vol dir que el riu fa giragonses? Són producte de la voluntat del riu o responen a un fet natural? Expliqueu-ho.
4- A través de quines paraules l'autor personifica al riu? Per què utilitza aquest recurs? Vosaltres quan parleu feu personificacions? Busqueu-ne exemples en la vostra conversa quotidiana.
5- Considereu que el fragment que acabeu de llegir es pot qualificar de literari? Per què? Què és el que permet dir que un text és una manifestació literària?
6- Il.lustreu els paisatges ebrencs de què ens parla l'autor. Podeu buscar fotografies o fer dibuixos (si voleu dibuixar no patiu, us deixaré més temps). Després, en grup, podeu fer una auca dels paisatges ebrencs.

Bé, més endavant ja parlarem de l'autor del text. De moment us he deixat només una foto perquè us en feu una primera idea.

Modernisme i generación del 98.

A classe hem començat a fer una aproximació al Modernisme. Hem parlat de Maragall i heu llegit l'Oda a Espanya. Ara us animo a llegir aquest poema de Machado. Què us sembla? Us atreviu a fer una meditació - en prosa o en vers- de la nostra realitat contemporània tot passejant vora l'Ebre?

A orillas del Duero.

Mediaba el mes de julio. Era un hermoso día.
Yo, solo, por las quiebras del pedregal subía,
buscando los recodos de sombra, lentamente.
A trechos me paraba para enjugar mi frente
y dar algún respiro al pecho jadeante;
o bien, ahincando el paso, el cuerpo hacia adelante
y hacia la mano diestra vencido y apoyado
en un bastón, a guisa de pastoril cayado,
trepaba por los cerros que habitan las rapaces
aves de altura, hollando las hierbas montaraces
de fuerte olor -romero, tomillo, salvia, espliego-.
Sobre los agrios campos caía un sol de fuego
Un buitre de anchas alas con majestuoso vuelo
cruzaba solitario el puro azul del cielo.
Yo divisaba, lejos, un monte alto y agudo,
y una redonda loma cual recamado escudo,
y cárdenos alcores sobre la parda tierra
-harapos esparcidos de un viejo arnés de guerra-,
las serrezuelas calvas por donde tuerce el Duero
para formar la corva ballesta de un arquero
en torno a Soria. -Soria es una barbacana,
hacia Aragón, que tiene la torre castellana-.

Veía el horizonte cerrado por colinas
oscuras, coronadas de robles y de encinas;
desnudos peñascales, algún humilde prado
donde el merino pace y el toro, arrodillado
sobre la hierba, rumia; las márgenes de río
lucir sus verdes álamos al claro sol de estío,
y, silenciosamente, lejanos pasajeros,
¡tan diminutos! -carros, jinetes y arrieros-
cruzar el largo puente, y bajo las arcadas
de piedra ensombrecerse las aguas plateadas
del Duero. -El Duero cruza el corazón de roble
de Iberia y de Castilla- ¡Oh, tierra triste y noble,
la de los altos llanos y yermos y roquedas,
de campos sin arados, regatos ni arboledas;
decrépitas ciudades, caminos sin mesones,
y atónitos palurdos sin danzas ni canciones
que aún van, abandonando el mortecino hogar,
como tus largos ríos, Castilla, hacia la mar!
Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.
¿Espera, duerme o sueña? ¿La sangre derramada
recuerda, cuando tuvo la fiebre de la espada?
Todo se mueve, fluye, discurre, corre o gira;
cambian la mar y el monte y el ojo que los mira.
¿Pasó? Sobre sus campos aún el fantasma yerra
de un pueblo que ponía a Dios sobre la guerra.
La madre en otro tiempo fecunda en capitanes,
madrastra es hoy apenas de humildes ganapanes.
Castilla no es aquella tan generosa un día
cuando Myo Cid Rodrigo el de Vivar volvía,
ufano de su nueva fortuna y su opulencia,
a regalar a Alfonso los huertos de Valencia;
o que, tras la aventura que acreditó sus bríos,
pedía la conquista de los inmensos ríos
indianos a la corte, la madre de soldados,
guerreros y adalides que han de tornar, cargados
de plata y oro, a España, en regios galeones,
para la presa cuervos, para la lid leones.
Filósofos nutridos con sopa de convento
contemplan impasibles el amplio firmamento;
y si les llega en sueños, como un rumor distante,
clamor de mercaderes de muelles de Levante,
no acudirán siquiera a preguntar: ¿qué pasa?
Y ya la guerra ha abierto las puertas de su casa.

Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora.

El sol va declinando. De la ciudad lejana
me llega un armonioso tañido de campana
-ya irán a su rosario las enlutadas viejas-
De entre las peñas salen dos lindas comadrejas:
me miran y se alejan, huyendo, y aparecen
de nuevo ¡tan curiosas!... Los campos se oscurecen.
Hacia el camino blanco está el mesón abierto
al campo ensombrecido y al pedregal desierto.

Campos de Castilla

Recomençar

Demà dia de tornada a l'institut. Cal anar posant-ho tot en ordre i recomençar. Una de les novetats del curs ha de ser aquest bloc incipient. M'haurà de servir de disciplina.
Per anar treballant sovint va bé una mica de música de fons. O de música que cal escoltar perquè també és bo aturar-se i sentir els sons que ens impacten, a l'atzar. Una suggerència per tenir companyia músical i una porta a la informació cultural: iCat.fm

Lletres d'aigua

1-Què us suggereix aquest video?
2-Coneixeu escriptors, pintors, músics o artistes que hagin tractat els espais de l'Ebre? Citeu-ne algun. Escriviu un llistat de creadors relacionats amb l'Ebre i feu-ne una breu presentació.
3- Quins són els elements més emblemàtics del patrimoni de les Terres de l'Ebre?. Podeu citar edificis, llocs, tradicions, persones, obres, cançons, llegendes... en definitiva tot allò que considereu que té un valor especial.
4- Poseu a prova el vostre nivell: Quina relació tenen Picasso i l'Ebre?

Benvinguts al Bloc de llengua!

L'objectiu del quadern que avui engeguem és oferir un espai de trobada, de treball, de la comunitat educativa d'ESO i batxillerat en l'àmbit de la llengua catalana i la literatura.
Des de l'IES Julio Antonio, a través de la paraula i altres formes de comunicació, us proposem de dir les nostres realitats i, a partir de les propostes que conjuntament anirem plantejant, millorar les nostres competències comunicatives. Comencem un camí per aprendre i conèixer. Sabem cap a on volem anar, però ara per ara el trajecte encara està per fer i necessitarem de l'impuls de tots i de totes perquè ens sigui profitós.

Endavant sirgadors de la llengua!