dimarts, 20 de novembre del 2007

Paisatges de la Ribera a Brooklyn

La feina s'acumula i algunes anotacions queden arxivades en l'apartat de tasques pendents fins que arriba el moment d'enllestir-les encara que sigui a corre-cuita o deixar-les abandonades en l'espai on s'acumulen malendreçats, adormits o en dissolució, els mots no dits.
Fa dies que volia felicitar els organitzadors i els assistents al III Seminari sobre patrimoni literari i territori celebrat a Móra d'Ebre i Benissanet. Hi va haver qualitat en les intervencions, passió de país, ciència, polèmiques enriquidores i retrobaments inesperats. Una setmana després, Benissanet ha tornat a ser punt de trobada. Dissabte s'hi va celebrar el XIII Premi d'assaig Artur Bladé i Desumvila que, en l'any del centenari del nostre memorialista, ha estat guanyat per un company de lletres, incansable, l'Emigdi Subirats i un jove exalumne de l'institut, Josep M. Saez.
Han estat dies de classes, literatura, paisatges i oli nou. I d'una altra bona notícia per a tots els que sentim i encara ens meravellem amb les nostres vores de l'Ebre: Dies d'agost
(2006) del director Marc Recha serà la peça clau d'una retrospectiva que l'Acadèmia de Música de Brooklyn dedicarà al cineasta català.
No sé ben bé com diu la sinopsi de la pel·lícula si els espais en què s'endinsen Marc i el seu germà David ens submergeixen en un paradís perdut. Els paisatges que retrobem en l'obra, situats en bona part al nord de la Ribera "on diuen que hi ha un lloc on ve gent de molt lluny a pescar un peix que té bigotis com un gat" més que en un paradís tòpic em fan pensar en aquells argonautes que recorren terres que encara no han estat domesticades en una postal i que tenen sentors de vida profunda.
Amb imatges diverses els millors escriptors de l'Ebre, com Recha en el seu film, d'una manera o altra ens remeten als orígens de la nostra civilització. Sebastià Juan Arbó ens fa viure unes terres que tenen la força d'un personatge tràgic, un delta devorador, primitiu, implacablement callat i amb ell ens arriben ressons d'Èsquil. Moncada em sembla homèric, exuberant, vital, narra l'odissea de l'Ebre; Andreu Carranza hi té un parentiu, potser alguns dels seus fragments ens fan pensar més aviat en la Il.líada. Bladé, lliga més amb Hesíode i Virgili. Vergés té una afinada veu d'humanista, que tempera la tragèdia i els herois.
Com ens parlen avui els paisatges de l'Ebre? Té encara sentit aquella visió romàntica que ens va deixar l'any 1839
A. von Goeben, aquell oficial alemany al servei de Cabrera?